Quo vadis, Líbia?

L’actualitat passa per aquest gran i desconegut país del nord d’Àfrica, al llindar d’una guerra civil de conseqüències ara per ara imprevisibles. El poble libi, encoratjat pel triomf de les revoltes a Tunis  i Egipte, també ha sortit al carrer per protestar contra un règim opressor i corrupte que, sota el lideratge de Muammar al-Gaddafi, sobreviu des de fa 42 anys.

Aquesta anotació està basada en la conferència que el professor de la Universitat d’Alacant Khaled Omran va impartir recentment a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona-Drassanes, completada amb alguna aportació personal.

Un polsim de geografia…

Líbia té una extensió de 1.757.000 km2 (60 vegades la de Catalunya), i una població de 9.500.000 habitants. Fa frontera amb Egipte, Tunis, Algèria, Níger, Sudan i Txad. El desert forma part del 90% del territori del país, però la població habita majoritàriament a les dues zones desenvolupades a la costa nord del país: l’Oest (tradicionalment anomenada Tripolitana, amb Trípoli i Misratah com a ciutats destacades) i l’Est (o Cirenaica, amb Bengasi com a ciutat més important). També hi ha una tercera regió, en ple desert, amb Sabha com a ciutat més poblada.

Un rajolí de societat…

La societat líbia és fonamentalment àrab (85%) i bereber (15%). En el sud del país hi ha molts africans procedents de Txad, Níger, Sudan i altres països, i allí fins i tot s’hi parla ful, una llengua que forma part del grup nigerocongolès parlat a l’oest de l’Àfrica. També hi ha una minoria turca (que posseeix la doble nacionalitat), una vella reminiscència dels tractats de l’imperi otomà…

La política africanista de Gaddafi, iniciada als anys 90, que implicà l’èxode massiu de treballadors poc qualificats de països del’Àfrica central, ha estat utilitzada pel dictador com a factor de pressió contra la Unió Europea: a canvi de tolerar el règim, el dictador exercia de mur de contenció contra aquesta població per tal que no emigrés a Europa. Es calcula que hi ha més de quatre milions d’estrangers a Líbia.

I un bon grapat d’història

La segona meitat del segle XIX, quan Líbia formava part de l’imperi otomà, ens trobem davant de l’embrió de la futura Líbia constitucional. Sota el mandat del soldà Abdelaziz, l’any 1866 s’imprimeix el primer diari libi (Tarabulus al-Gharb), un setmanari en versió bilingüe àrab-turc, una mena de butlletí governamental. Tot i que durant aquesta època es va forjar el que seria la primera constitució, mai va arribar a ser aprovada ja que recollia la separació de l’imperi otomà.

Entre 1911 i 1943 té lloc l’ocupació italiana, que acaba amb la intervenció de britànics, francesos i americans durant la II Guerra Mundial. Gràcies a l’ONU s’acorda la independència de Líbia l’any 1951, tot esdevenint la primera colònia africana que adquireix la independència. El primer cap d’estat fou l’emir Muhammad Idris al-Sanusi, amb títol de rei.

El regnat conclogué amb el cop d’estat de Muammar al-Gaddafi, l’any 1969, que constitueix el Consell del Comandament Revolucionari. El 1973 Gaddafi va declarar seva teoria de la revolució social i va publicar el seu Llibre Verd (que aplega socialisme, Islam i nacionalisme àrab). Foren abolits el Parlament i els partits polítics. Líbia va passar a estar governada per un Congrés Popular i comitès populars en cada camp i sector social. El 1977 el poder fou oficialment transferit al poble i el país rebatejat com a república de les masses (Djamahiriyya). Tots aquests canvis de denominació van provocar una gran consternació entre la població, que es veié agreujada amb una ordenació territorial variable i que en alguna ocasió va fregar el deliri (per exemple, en reunir sota una mateixa regió territoris molt distants entre si).

L’any 1986 les ciutats de Trípoli i Bengasi foren bombardejades per aviació militar dels EUA. La resposta de Gaddafi no es va fer esperar: un atemptat contra una discoteca de Berlín i la desintegració en ple vol d’un Boeing 747 de la companyia Pan Am per l’esclat d’una bomba; l’aparell va caure sobre la localitat escocesa de Lockerbie i van perdre la vida 270 persones. Aquesta situació va provocar un gran aïllament internacional del dictador libi, especialment remarcable en relació amb el món àrab.

L’any 1996 va tenir lloc la massacre de la presó d’Abu Salim, on van ser assassinades més de 1.200 persones -majoritàriament de l’est del país- que reclamaven la millora de les condicions de vida a la presó (en aquesta pàgina de Human Rights Watch podeu llegir l’estremidor relat dels fets). De fet, tot coincidint amb la revolta al país, recentment el diari electrònic Vilaweb es feia ressò de les protestes a Bengasi, quinze anys després, per aquells fets. Poc després de la massacre, un advocat en representació dels familiars dels morts va reclamar l’accés als cadàvers, i la justícia li va donar la raó, en el que seria la primera sentència contra l’estat que surt guanyadora (no cal dir que tant l’advocat com el jutge van ser posteriorment empresonats). També cal tenir en compte que el rei deposat per Gaddafi venia de les regions de l’est del país, de manera que la rivalitat entre l’est i l’oest  ja ve de lluny. Les revoltes populars contra el dictador libi han reeixit precisament a les regions de l’est.

Des de la segona meitat dels anys 90 i sobretot a partir de l’any 2000, amb l’arribada de la TV per satèl·lit i Internet, el jovent comença a obrir els ulls. El règim es mostra massa amoïnat per l’exterior i molt poc pels problemes interns, cosa que provoca grans mancances en educació i salut. En les seves demandes, als joves s’uneixen col·lectius com ara jutges, advocats i professors universitaris. Conscient de la situació, Saif al-Islam, el segon fill de Gaddafi, inicia un moderat oberturisme que propugna una tímida llibertat de premsa i d’expressió, l’ampliació dels ajuts socials, advoca per la promulgació d’una constitució i fa campanya per l’alliberament de presos polñitics, però aquestes aspiracions són frenades el 2009 pel propi règim.

Les revoltes

Amb la caiguda dels dictadors Ben Ali i Mubàrak, grans aliats de Gaddafi, és evident que el regim libi esdevé la tercera fitxa en aquesta partida de dòmino tan especial que s’està jugant al nord d’Àfrica. Awlad Ali i la resta de tribus de la frontera entre Líbia i Egipte (que són mixtes, no entenen de fronteres) es van negar a atacar les ciutats de la zona est malgrat els sucosos suborns que els oferien les autoritats del règim (aquest article d’Omar Ashour a El País ho descriu molt bé). Si a Egipte no hagués vençut la revolta, el més probable és que aquestes tribus haguessin seguit el dictat de Mubàrak i de Gaddafi.

Un altre factor a tenir en compte és la situació dels mercenaris. Es diu a Líbia que el darrer soldat que custodia la cambra de Gaddafi és un mercenari de nacionalitat no líbia. Al país hi ha més de dos milions de ciutadans procedents de l’Àfrica central, dels quals 200.000 són mercenaris. Per conèixer de prop la realitat que està patint el col·lectiu subsaharià durant les revoltes us recomano el reportatge de Cristina Mas Líbia era un pol d’atracció d’immigrants, publicat al diari ARA el passat dia 6 de març.

Font: Txadonline.com

El futur

És incert. En l’àmbit polític no hi ha constitució ni partits polítics. En l’econòmic, els recursos han estat molt mal explotats durant 40 anys, ja que s’han centrar en l’àmbit agrícola i calen noves estratègies comercials, especialment amb el continent africà. Les herències de Gaddafi són: un considerable desgavell en l’ordenació territorial, l’absència de dret i legislació, multiplicitat de conflictes interiors i una política de confiscacions arbitrària per la instauració d’un règim socialista.

Ara per ara, la mesura immediata que caldria aplicar és el tancament de l’espai aeri libi: això evitaria que el dictador bombardegés la seva pròpia població i, alhora, l’enviament de noves tropes mercenàries procedents de l’Àfrica subsahariana. Com assegurava el professor Khaled Omran en concloure la seva conferència: No és el Qaeda qui ha darrere de la revolta, és el poble libi qui vol fer fora Gaddafi. És una revolució civil contra la injustícia i a favor dels drets humans i una vida digna. Ara cal donar suport al poble libi, mirar endavant i no cap enrere.

Anuncis

Revoltes àrabs i xarxes socials

Llegeixo al Foreign Policy que corre per Egipte aquest acudit: Hosni Mubàrak es troba els expresidents egipcis Anwar as-Sadat i Gamal Abdel Nàsser al més enllà, i Mubàrak pregunta a Nàsser com ha anat a parar allà. “Verí”, diu Nàsser. Mubàrak s’adreça a Sadat: “I tu?”, pregunta. “La bala d’un assassí”, diu Sadat. “I tu, Hosni?”, a la qual cosa Mubàrak respon: “Facebook”.  

 
Xarxes socials: agents decisius… o no tant?
 

En aquest interessant moment de la història es conjuminen dos dels àmbits que més m’atreuen: les xarxes socials i el món àrab. He estat llegint tot el que queia a les meves mans sobre web social i les revoltes àrabs, i he seguit amb interès el gran debat entre els especialistes que donen gran importància al paper desenvolupat pel web social i els que, sense negar-lo, minimitzen aquest impacte. Entre aquests últims trobaríem  l’article Túnez. La fe etnocentrista 2.0 en una revolución 1.0, de José López Ponce (Rizomática). Fa una interpretació de l’article de Malcolm Gladwell Small Change. Why the revolution will not be tweeted, que critica l’opinió majoritària que advoca per Twitter com a eina imprescindible en la lluita pels drets civils. En el seu article López Ponce escriu:A raíz de las revueltas-revolución en Túnez, en la blogosfera y la redes sociales han empezado a proliferar los “análisis” y mensajes precipitados y buscando la rápida notoriedad y posicionamiento en los “rankings” a partir de un par de fuentes de cuarta mano y sin haber realizado una mínima aproximación a la complejidad de las revueltas para destacar el “importantísimo papel que la red y los medios sociales han tenido en la explosión y la coordinación de las acciones que llevaron al desenlace final” (edans).  Dudo que nadie va negar que los medios sociales han estado presentes en la revuelta, pero ni han tenido un “importantísimo papel” en la explosión, ni en la coordinación.

En el cas de Tunis, segons l’autor, els joves tunisians que participaven en les manifestacions no es dedicaven a tuitejar des dels seus mòbils ni hi havia una pàgina a FB, sinó que els centres de mobilització eren presents als barris, als centres d’estudis, als cafès, a les mesquites, als hammams, als mercats i a les viles (en els països àrabs el grau de socialització en els espais públics és elevadíssim, sobretot en el cas dels homes). Pérez Ponce també esmenta que els fluxos d’informació sobre la revolta tunisiana provenien sobretot de l’exterior:

En otras palabras, los puntos de vista sobre el rol de los medios sociales en las revueltas-revolución son muy distintos si se analiza desde fuera o internamente. Desde fuera se ha construido el ideal de una revolución 2.0, mientras que para los tunecinos ha sido una vía abierta en un sistema con una fuerte censura en todos los medios de comunicación (de masas y sociales) para informar al mundo, e informarse ellos mismos, sobre lo que estaba ocurriendo. Importante sí, pero no determinante.

L’autor conclou l’article fent una referència al que ell anomena visió etnocentrista occidental (o ciberactivisme de sofà), molt allunyat dels vincles forts en el compromís i en les idees en què s’han de basar les revolucions i els moviments reivindicatius.

Begudes energitzants per al triomf de la revolta a Tunis. (Imatge: Emir Tharir)

En una lína similar s’expressa José Luis Rodríguez Martínez (El Oppidum) des de l’anotació Revoluciones Off Line contadas por Twitter:  exagerar su influencia [de les xarxes socials] sería como ignorar que, detrás de todas estas protestas, hay antes una historia off line de injusticias, pobreza, ausencia de libertad y hastío por la falta de oportunidades laborales.  Segons l’autor, Twitter i Facebook han accelerat la caiguda dels règims, però no l’han propiciat ni en garantiran l’èxit (i posa com a prova les mobilitzacions frustrades a l’Iran).

És evident que les xarxes socials no han causat ni han fet la revolució en els països analitzats, però en la seva tasca d’acompanyament l’han socialitzada. Internet ha esdevingut una eina a disposició de les persones a les que els autòcrates han arrabassat els seus drets i que cerquen l’accés a la veritat. I, sobretot, el que ha originat l’èxit de les revoltes populars ha estat el producte d’anys de ràbia i frustració reprimides davant de la corrupció i l’abús de poder, que s’havien convertit en autèntics segells distintius d’aquells règims autoritaris.

Els antecedents

Els antecedents de tot plegat cal cercar-los a Egipte en els grups حركة شباب 6 إبريل  (Moviment Juvenil 6 d’Abril, pàgina a FB i compte de Twitter) i  كلنا خالد سعيد  (Tots som Khaled Saïd, pàgina a FB). El primer (amb gairebé 85.000 persones seguidores) va néixer l’any 2008 arran de les vagues dels treballadors del sector tèxtil que van tenir lloc a Mahalla al Kubra, al nord del país, salvatgement reprimides pel règim, mentre el segon (958.000 persones seguidores) va emergir després de la mort l’11 de juny de 2010 del jove alexandrí Khaled Saïd a mans de la policia, després que pengés un vídeo que demostrava que la policia feia negoci amb drogues. Vaig ser coneixedor de la indignació generalitzada que va produir aquest fet a tot el país, perquè en aquella època seguia alguns comptes de Twitter de persones que vivien a Egipte vinculades als drets humans: ja aleshores la twittosfera arabòfona bullia de ràbia, en sóc testimoni.

A la part superior, Khaled Saïd. A sota, imatge identificativa del grup Moviment Juvenil 6 d’Abril.

Quant a Tunis, destaca Nawaat.org (Facebook i Twitter), espai d’informació pública creat l’any 2004 i que contínuament ha hagut d’esquivar la censura. Ha tingut un protagonisme molt important durant els 27 dies de revolta tunisiana. 

L’esclat

Amb aquest substrat, i sota la influència de la recentment triomfadora revolta tunisiana, el 25 de gener d’enguany es produeix una gran manifestació al Caire, convocada amb el suport de les principals xarxes socials (Facebook, Twitter i You Tube) que va acabar esdevenint el principi de la fi del règim. En la crida s’aplegaven jovent i sectors treballadors, sense un lideratge polític aparent ni tampoc signes visibles d’antiamericanisme o islamisme radical.

I aleshores el règim va passar a l’acció: el dia 28 de gener va ordenar tallar les connexions a Internet, la telefonia mòbil i la recepció via satèl·lit. Un espectacular gràfic publicat pel diari ARA reflectia el brusc descens de trànsit a Internet entre els dies 27 i 28 de gener. Aquesta decisió, juntament amb les barroeres mesures d’intimidació contra la premsa estrangera (que van acabar esdevenint força contraproduents), van ser un greu error, i la desconnexió no va funcionar. I els principals agents que ho van impedir van ser Google, Twitter i el tractament de la informació de televisions per satèl·lit com Al Jazeera o CNN.

El paper de Google

Google, amb la col·laboració de Twitter, se les va empescar per dissenyar un programa que convertia els missatges de veu que els egipcis deixaven a tres números telèfonics internacionals en missatges escrits que eren transmesos per Twitter amb el hashtag #Egypt i, a més, els esmentats números telefònics també permetien escoltar els missatges deixats (vegeu la notícia que ho tractava al diari ARA). Aquesta iniciativa fou una autèntic cop de puny a Mubàrak i als seus intents de desconnexió total i permeté al poble egipci expressar-se lliurament.

 Imatge: Foreign Policy (JOSEPH EID/AFP/Getty Images)

El paper d’Al Jazeera

Al Jazeera, la cadena de televisió per satèl·lit creada per l’emir de Qatar l’any 1996, ha estat el motor que ha fet possible l’eclosió de les revoltes. Ho explica molt bé José A. Sorolla des d’El Periódico en el seu article Al-Jazira, un dels motors del canvi: Al-Jazira ha representat efectivament al món àrab el paper dels partits polítics a les democràcies occidentals. Ha fet pedagogia democràtica en societats tancades per la censura del poder, ha demostrat a la població dels diferents països àrabs que el debat és possible i necessari (un dels seus programes de debat tenia ja llavors una audiència de 30 milions), i ha canalitzat el pluralisme, les opinions diverses que s’expressen en la societat i que estaven reprimides per les dictadures dominants. 

Quinze anys després de la seva creació, el fet cert és que els àrabs han fet seu aquest canal de comunicació, i bona prova d’això és la gran vitalitat del hashtag #aljazeera. La cadena ha impregnat les societats àrabs d’un pòsit democràtic, d’una visió crítica dels règims governants i ha cobert de manera independent els grans conflictes internacionals.

En definitiva…

És innegable que, al marge d’Internet, hi havia xarxes presencials molt consolidades als àmbits locals dels països revoltats i, com afirmava Wael Ghonim, no hem de menystenir que, en el cas d’Egipte, la revolta es va veure enormement beneficiada per l'”estupidesa” del règim: el tall d’Internet motivat pel pànic, la contractació de sicaris i la incapacitat d’oferir un camí alternatiu coherent per al canvi. Sense treure importància a aquestes evidències, crec innegable la importància de les xarxes socials com a eina de mobilització de la població en aquests països, especialment entre l’estrat social més jove, i com a instrument potenciador d’altres vies de comunicació i contagi revolucionari.

En aquest sentit és interessant l’article de Timothy Garton Ash La revolución tunecina, Twitter y Wikileaks, publicat a El País, que té una visió més proactiva sobre la funció que van desenvolupar les xarxes socials en el triomf de la revolta tunisiana. L’autor contraargumenta les tesis del bielorús Evgeny Morozov, que en el seu llibre The Net delusion ridiculiza la visió optimista sobre les TIC i la seva utilitat per als moviments contraris als règims dictatorials:

Su postura [de Morozov] es saludable, pero, como la mayoría de los revisionistas, Morozov exagera en sentido contrario. Túnez es un caso que corrige de forma muy oportuna su tesis. Porque da la impresión de que Internet sí desempeñó un papel importante en la difusión de la noticia del suicidio que desencadenó las protestas y después en la multiplicación de esas protestas. Se calcula que el 18% de la población tunecina está en Facebook, y el dictador se olvidó de bloquearlo a tiempo. Podemos estar seguros de que los jóvenes universitarios que salieron en tromba a la calle tenían un nivel de participación en la Red (y de uso del móvil) superior a la media. El estudioso Noureddine Miladi cita un cálculo según el cual la mitad del público televisivo de Túnez ve televisión por satélite, y subraya que “Al Yazira mencionó abundantemente diversas páginas de Facebook y YouTube como fuentes de las informaciones sobre lo que estaba ocurriendo”. Es decir, la información profesional en la televisión por satélite se apoyó en el periodismo ciudadano.

Garton Ash també aborda el paper de Wikileaks, i titlla d’absurd que es pugui parlar de “revolució de Wikileaks” o de “revolució de Twitter”, però afirma que las revelaciones de Wikileaks sobre lo que sabía Estados Unidos de la corrupción imperante en el régimen de Ben Ali contribuyó en cierta medida a llenar el caldero de indignación que se ha desbordado en el país magrebí. Incluso había una página web específica para difundir y discutir los cables relacionados con Túnez (es tracta de tunileaks.org, a la qual podeu accedir simplement donant-vos d’alta, cosa que es pot fer en llengua catalana, per cert).

Els militars al costat del poble. Imatge: Heba Farouk Mahfouz

Finalment, en una interessant entrevista, el catedràtic de Sociologia i director de l’Internet Interdisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya Manel Castells ens parla del paper clau que han tingut les xarxes socials per superar la censura imperant: aquestes insurreccions populars al món àrab són un punt d’inflexió en la història social i política de la humanitat, i potser són la transformació més important de les nombroses que internet ha induït i facilitat, en tots els àmbits de la vida, la societat, l’economia i la cultura. I només som al principi, perquè el moviment s’accelera, encara que internet sigui una vella tecnologia, desplegada per primera vegada el 1969. 

Castells no es mostra sorprès per la capacitat de la societat xarxa d’Egipte i Tunis a l’hora de mobilitzar-se: En el meu llibre Comunicació i poder dedico força pàgines a explicar, sobre una base empírica, com la transformació de les tecnologies de la comunicació crea noves possibilitats per a l’acte-organització i l’acte-mobilització de la societat, superant les barreres de la censura i la repressió imposades per l’Estat. És clar que la qüestió no depèn de la tecnologia. Internet és una condició necessària, però no suficient. Les arrels de la rebel·lió rauen en l’explotació, l’opressió i la humiliació. Però la possibilitat de rebel·lar-se sense ser aixafat immediatament depèn de la densitat i la rapidesa de la mobilització, i això depèn de la capacitat creada per les tecnologies del que he conceptualitzat com a autocomunicació de massa. Segons Castells, en definitiva, no van ser revolucions per Internet, però sense Internet les revoltes no s’haurien produït.


  Imatge: Foreign Policy (AFP/Gettyimages)

Gràcies a Twitter hem pogut seguir en directe el que pensaven personatges tan importants com el líder de l’oposició egípcia, Nobel de la pau i exdirector de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, Mohammed El Baradei (Twitter), dels tweets del qual es feia ressò el diari ARA en acabar la revolta; o com el primer ciberlíder i wikirevolucionari de la història, el jove executiu de Google Wael Ghonim (Twitter), organitzava manifestacions i ens tenia informats en tot moment dels fets que esdevenien a la plaça Tahrir; o com el jove Slim Amamou (Twitter), informàtic blocaire empresonat durant la revolta tunisiana per fomentar la dissidència des de la xarxa, ens feia saber des del seu compte de Twitter que havia estat nomenat secretari d’estat de Joventut i, a més, tuitejava els acords del primer consell de ministres al qual assistí. Fins i tot hi ha gent com ara Phil Brennan, que aprofita per aprendre àrab sobre la base dels tweets que fan seguiment de les revoltes (vegeu la seva anotació Revolutionary Arabic).

Directori d’etiquetes o hashtags per seguir les revoltes que han vingut, les que s’estan produint i les que encara han d’arribar.

Anotacions relacionades

Impressió/Descàrrega en versió PDF

Democràcia al món àrab: cap a un nou ordre àrab a la Mediterrània?

Les manifestacions que sacsegen el món àrab contra la tirania, la desocupació i la manca de justícia i dignitat que amara els règims opressius i autoritaris ja han aconseguit expulsar el dictador Ben Ali del poder a Tunis i posar contra les cordes un altre dictador, l’egipci Hosni Mubàrak. Les noves generacions amb estudis superiors volen contribuir al desenvolupament dels seus països i participar en el debat públic, sense fanatismes de caràcter religiós ni sectarismes ideològics. En aquesta anotació analitzarem el què, qui, com i per què de les dues revolucions de llessamí que estan tenint lloc al nord d’Àfrica i les seves repercussions.

    Irhal! (!ارحل) és el crit més escoltat i la pancarta més llegida aquests dies al Caire: l’imperatiu del verb رحل en aquest context es podria traduir com: Vés-te’n! Marxa! Plega! Emigra! (Imatge: CC BY  3arabawy – صَحـَـفي مِصـْـري)

La primera revolució del llessamí: Tunísia

D’acord amb la Viquipèdia, la República de Tunísia (en àrab الجمهورية التونسية, al-Jumhūriyya at-Tūnisiyya) és un estat musulmà del nord d’Àfrica que fa frontera amb Algèria a l’oest i amb Líbia al sud-est, mentre que la mar Mediterrània banya les seves costes, al nord i a l’est del país. És el país més petit ubicat a prop de la serralada muntanyosa de l’Atles. Aproximadament el 40% d’aquesta nació està ocupada pel desert del Sàhara, mentre que la resta és sòl fèrtil i perfecte per a l’agricultura, a més a més, té 1.300 km de costa.Té una població de 10 milions i mig d’habitants i una superfície de 163.610 km².

Tunísia va aconseguir la independència el 20 de març de 1956, i Ali Bourguiba fou escollit el primer cap de govern del país. El succeí Zine al-Abidine Ben Alí l’1 de novembre de 1987.

Vaig tenir la sort de visitar aquest país a finals de 1994. No havia estat encara a cap país àrab ni musulmà, i algunes amistats em van recomanar que “comencés per Tunis: probablement el país àrab més occidentalitzat i amb un comportament menys agressiu cap al turisme”, i així ho vaig fer. Vaig visitar Tunis, Cartago, Sidi Bou Saïd, Kairouan, Hammamet, Sfax, Tozeur i Sousse. El país té monuments de l’època romana en un estat de conservació excel·lent i un dels millors museus de mosaics del món, a banda d’una extraordinària gastronomia i una societat tremendament acollidora i hospitalària amb el visitant.

Segueixo amb interès el que passa a Tunísia i al món àrab en general, especialment des del passat 17 de desembre, data en què Mohamed Bouazizi es va calar foc al bell mig del carrer de la seva ciutat, Sidi Bou Saïd, davant de la delegació del govern. El motiu d’aquest acte? La desesperació per la manca d’expectatives i, alhora, el tracte humiliant i vexatori de la policia. Bouazizi, tot i ser titulat superior, tenia un petita parada de verdures al carrer, però el maltractament i l’assetjament de les autoritats per tal que no dugués a terme aquesta activitat el van conduir al suïcidi.

Bouazizi moria a l’hospital el dia 4 de gener, i al seu funeral van assistir milers de persones. Després del funeral es va iniciar la revolta, a la qual el règim va respondre amb censura i repressió. Fonamentalment va ser el jovent qui va liderar la insurrecció, un jovent que, tot i estar ben format, s’ha sentit exclòs del sistema, especialment a les zones meridionals i orientals del país, on l’atur afecta el 60% de la població, i que han estat el bressol de la revolta. El saqueig a què Ben Ali i els Trabelsi, la nissaga de la seva dona, han sotmès el país deixava poc marge per a la generació de llocs de treball i les millores socials.

Després d’un mes de revoltes i d’un centenar de morts (segons xifres de la Lliga dels Drets Humans), es pot afirmar que el 14 de gener passarà a la història com el dia en què les classes treballadores, els estudiants i els moviments pels drets humans, amb la complicitat de sectors com  l’exèrcit, els advocats i els periodistes van aconseguir fer fora el dictador Ben Ali, que finalment va aterrar a Aràbia Saudita després d’un rocambolesc periple que en primer lloc el conduí fins a França, on Sarkozy li va deixar anar allò de “aquí no se l’espera”; en segon lloc li va ser concedit permís per omplir el dipòsit (sembla ser que a Sardenya) i, finalment, va fer cap al regne saudita.

En un interessant article de Lurdes Vidal publicat al diari Ara (Tunísia només espera la democràcia) podíem llegir que, a Tunísia una extensa classe mitjana amb un dels nivells més alts d’educació i d’igualtat de gènere del món àrab, esperava poder viure els fruits d’un creixement econòmic que s’ha situat durant anys al voltant del 4,5% o el 5%. L’any 2007, el Fòrum Econòmic Mundial va situar Tunísia com el primer país africà en competitivitat per davant de Sud-àfrica. Tot plegat no feia sinó reforçar els somnis de la classe mitjana tunisiana d’arribar a tenir un estil de vida europeu. Però alhora els mateixos tunisians s’anaven acostumant a constatar, amb preocupació però també amb ressentiment i indignació creixents, com el seu govern restringia amb el pas dels anys la participació política i les vies d’expressió, i com la corrupció i l’enriquiment desaforat en els cercles pròxims al poder no feien més que augmentar.

Arran de la revolta tunisiana, i en el marc de la II Cimera Econòmica Àrab, fins i tot el secretari general de la Lliga Àrab, Amr Mussa (un dels noms que sona per liderar la transició reformista a Egipte), va qualificar d'”ira i desànim sense precedents” l’estat en què es troben les poblacions dels països àrabs, que pateixen “la pobresa, la desocupació i el retrocés en els índex verdaders de desenvolupament”, unes declaracions que ens haurien sorprès si haguessin estat formulades només fa tres mesos.

Un decret d’amnistia per als presos polítics, la preparació d’eleccions abans de sis mesos, la investigació de la repressió policial de les darreres setmanes o la creació d’una comissió encarregada d’aclarir la corrupció de l’anterior govern són algunes de les mesures engegades pel nou executiu tunisià.

Considero que el que ha passat a Tunísia ha de servir d’exemple: els canvis de règim s’han de dur a terme des de dintre dels països, sense intromissions externes. Sense ajut de ningú Tunis és a punt d’esdevenir la primera democràcia del Magrib. Com molt bé conclou el britànic Roger Cohen, columnista de The New York Times, en el seu article The Arab Gdansk (versió en català al diari Ara, trad. de Lídia Fernàndez Torrell): El suïcidi de Bouazizi ha proclamat que la vida útil dels dèspotes àrabs ja no es pot allargar més. La petita Tunísia és un toc d’alarma que pot despertar la regió. 

La segona revolució del llessamí: Egipte

La República Àrab d’Egipte és un estat de l’Àfrica nord-oriental. Amb una extensió d’1.020.000 km2, inclou la península del Sinaí, mentre que la majoria del país se situa al nord d’Àfrica. Limita amb Líbia a l’oest, amb el Sudan al sud, amb la mar Roja a l’est, amb Israel al nord-est i amb la Mediterrània al nord. Egipte és l’Estat més poblat del continent africà (amb 80 milions d’habitants). La gran majoria de la població viu a les vores del riu Nil (uns 40,000 km²) i del canal de Suez. Hi ha extenses àrees del territori que són part del desert del Sàhara. La capital és El Caire, gran metròpoli de més de quinze milions habitants. Des de l’any 1981 el país és presidit per l’autòcrata Hosni Mubàrak.

Vaig visitar Egipte l’any 2000, en el que podríem considerar paquet turístic clàssic: estada al Caire de quatre dies i creuer pel Nil i el llac Nàsser durant una setmana. A banda d’una experiència personal de primera magnitud pel que fa al pla afectiu (i que no entraria dintre de la temàtica d’aquest blog), el viatge va ser una gran experiència cultural i em va permetre descobrir una de les ciutats més fascinants on mai hagi estat: el Caire.

Encoratjats pels esdeveniments a Tunísia, els egipcis van sortir al carrer el dia 25 de gener, en el que indubtablement és una data històrica (el hashtag #25Jan és un dels més concorreguts a Twitter des de l’esclat de la revolta a Egipte). Les manifestacions i revoltes van ser espontànies i una resposta a l’excés de brutalitat policial, les lleis d’emergència de l’estat, l’elevada taxa d’atur, el desig d’augmentar el salari mínim, la manca d’habitatges i aliments, la inflació, la corrupció, la manca de llibertat d’opinió i, en definitiva, les pobres condicions de vida. A més, el principal objectiu dels manifestants és aconseguir la dimissió del president Hosni Mubàrak.

 Ambient a la plaça Tahrir el 4 de febrer (Imatge: CC BY  3arabawy – صَحـَـفي مِصـْـري)

A diferència de Tunis, però, a Egipte no hi ha una classe mitjana poderosa i l’analfabetisme està molt estès. A més, és un estat amb 80 milions d’habitants i un paper geoestratègic de primera magnitud en la política de Pròxim Orient: interlocutor privilegiat dels EUA, mediador en el conflicte entre Israel i Palestina i responsable del trànsit de mercaderies pel canal de Suez

També a diferència del procés tunisià, on les manifestacions es van desenvolupar sense la presència d’un dirigent clar, el moviment de protesta egipci va comptar amb un líder carismàtic. El dia 28 de gener l’excap de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica i premi Nobel de la Pau el 2005, Mohamed al-Baradei, es va posar al capdavant de la protesta popular. Baradei lidera la coalició Associació Nacional per al Canvi, creada amb l’objectiu d’unificar i donar veu a la fragmentada oposició egípcia. Se li retreu, però, que ha viscut fonamentalment fora del país i que potser no és capaç d’entendre del tot el que ara s’està cuinant.

A banda de Baradei, no podem menystenir altres actors en el tauler d’escacs on té lloc la partida, com ara els Germans Musulmans, que precisament avui diumenge s’entrevistaven amb Mubàrak. Es tracta d’un grup islamista moderat que fa trenta anys va abandonar la violència i és il·legal però ha estat tolerat pel règim. Són crítics amb el règim i el seu protagonisme a les manifestacions és innegable. Un altre important actor és el Moviment 6 d’abril, un grup laic que va néixer com a grup a Facebook el 6 d’abril de 2008 per donar suport a una vaga contra la pujada de preus, grans promotors de mobilitzacions a favor de reformes democràtiques i econòmiques i molt actius a Twitter i Flickr.

Però Mubàrak resisteix, malgrat les mobilitzacions i les protestes. Obama, que el juny de 2008 va escollir el Caire per pronunciar-hi el seu important discurs de mà estesa als musulmans, li ha reclamat reformes polítiques, socials i econòmiques concretes, i ha apel·lat les autoritats egípcies a frenar l’ús de la força contra els manifestants, amb l’amenaça de congelar els considerables ajuts de Washington a Egipte (que ascendeixen a 1.500 milions de dòlars anuals).

 Obama truca a Mubarak i li toca el crostó. Imatge: The White House.

El dictador ho ha intentat gairebé tot per acabar amb les protestes: un insòlit bloqueig d’Internet i de la telefonia mòbil, la contractació de sicaris i mercenaris per desallotjar la plaça Tahrir (o plaça de l’Alliberament), agressions i retencions de periodistes (com ara les que van patir Joan Roura i l’equip de TV3 que estava preparant el programa especial de 30 minuts que s’havia d’emetre avui al vespre sobre les revoltes a Egipte). La pressió dels Estats Units i el paper de les Forces Armades, que encara gaudeixen de prestigi entre la població, seran decisius en el desenllaç del conflicte.

En el grafit pintat sobre el tanc podem llegir Que caigui el tirà Mubàrak (Imatge: CC BY Monasosh)

Conclusions

És evident que els ressons de Tunísia s’estan estenent per la regió, i que Egipte és un punt de referència prou sòlid per als altres països de la zona. Cal donar suport a la instauració de les reformes que calgui per tal de garantir estats democràtics amb eleccions lliures i que respectin les llibertats bàsiques, que lluitin contra la pobresa i el sectarisme.

Com molt bé afirma Rafael Vilasanjuan des de les pàgines d’El Periódico (El joc de la disfressa democràtica s’acaba, 29 de gener): És aviat per saber com acabaran les protestes, però segur que a partir d’ara res no serà igual als països àrabs. El joc s’ha acabat i el crit dels manifestants desafiant l’estat de setge no fa referència únicament als seus governs, també apel·la als nostres.

Ens trobem davant d’un canvi de paradigma pel que fa a la història de la Mediterrània i del món àrab. En sintonia amb el que defensa Francis Ghilès des del CIDOB (Democracy in Tunisia could rewrite the history of the Mediterranian), sóc del parer que els líders àrabs hauran de prendre en consideració les conseqüències de la revolució de llessamí tunisiana, però anàlogament ho haurà de fer la classe política europea (a la qual dedicarem una anotació properament), que hauria de ser capaç de no tractar els règims despòtics i autoritaris àrabs amb la mateixa elegància i educació que ha utilitzat fins ara.

Altres lectures recomanades:

La caída de Ben Ali: ¿hecho aislado o cambio de paradigma en el mundo árabe? (Haizam Amirah Fernández, Real Instituto Elcano)

The New Arab World Order (Robert D. Kaplan, Foreign Policy)

Construint l’Espai Euromediterrani de Recerca!

El 4 de novembre de 2008, la ciutat de Barcelona va ser designada seu del secretariat permanent de la Unió per la Mediterrània (UpM), i aquesta designació situa Barcelona i Catalunya assumint el lideratge d’una entitat que té, entre els seus objectius la creació d’un espai de pau, estabilitat, seguretat i prosperitat compartides.

La Unió per la Mediterrània és un partenariat multilateral integrat pels vint-i-set estats membres de la Unió Europea i els 16 països de les ribes sud i est de la Mediterrània:  Albània, Algèria, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Egipte, Israel, Jordània, Líban,  Marroc, Mauritània, Mònaco, Montenegro, l’Autoritat Nacional Palestina, Síria, Tunísia i Turquia.

El mandat del secretariat, encapçalat pel jordà Ahmad Masa’deh des de principis d’any, és de naturalesa tècnica , i els projectes prioritaris a desenvolupar, autèntic nucli de la institució, són els següents:

  • la descontaminació del mediterrani
  • les autopistes terrestres i marítimes
  • la protecció civil
  • les energies alternatives i l’elaboració d’un Pla Solar Mediterrani
  • el desenvolupament empresarial a la regió
  • el desenvolupament de l’Espai Euromediterrani d’Ensenyament Superior i de Recerca (EEESR) i la creació de la Universitat Euromediterrània

En aquesta anotació ens referirem al darrer punt i intentarem explicar en quina situació es troba la construcció de l’EEESR, un objectiu que es va posar de manifest a la Declaració del Caire  (amb l’antecedent del Procés de Catània), després de la conferència de rectors i rectores de les universitats de la UpM celebrada a finals de juny a Barcelona, sota l’impuls de la xarxa internacional d’universitats i institucions d’ensenyament superior (EPUF).

El context és el següent: en els 43 països que integren la UpM hi ha prop de 2.000 universitats, on estudien 27 milions d’estudiants. En el marc de l’EEESR, un dels reptes principals és la mobilitat del personal investigador i dels estudiants. Doncs bé, per afavorir aquest objectiu, les persones responsables dels centres d’educació superior dels 43 països de la Unió per la Mediterrània (UpM) van acordar el següent heptàleg:

1) Encoratjar la comunitat universitària i la comunitat científica a la mobilitat i sol·licitar a les autoritats estatals que habilitin els mitjans econòmics i normatius amb aquesta finalitat, especialment per garantir el reconeixement de crèdits en la tornada de l’estudiant. Es tractaria de fer més flexibles els intercanvis d’estudiants i personal docent  i investigador,  i que entre les universitats de la zona euromediterrània hi hagi un procés àgil i ràpid per a l’acreditació de crèdits per tal que  els estudiants que decideixen anar a fer assignatures en algunes de les universitats de l’àmbit EuroMed puguin acreditar els crèdits que han fet quan tornen a la seva universitat.

2) Crear un Consell Interuniversitari de la UpM, constituït per totes les universitats dels 43 països membres, que tindrà com a missió principal promoure l’Espai Euromediterrani d’Ensenyament Superior i de Recerca, així com dedicar-se a la resolució dels problemes entre les diferents legislacions estatals.

3) Constituir l’Observatori UpM de la recerca i l’educació superior, que contribuirà a la difusió de la recerca científica com a garant de la qualitat, i també serà un instrument de lligam entre les persones acabades de llicenciar i els agents creadors d’ocupació públics i privats.

4) Constituir un portal en línia de les universitats de la UpM que serà una font d’informació i difusió dels programes i convocatòries susceptibles de ser utilitzades per la comunitat universitària. Ha de servir per compartir i intercanviar el coneixement entre professorat, personal investigador i estudiants.

5) Instaurar la lògica de l’avaluació i de la qualitat a l’espai euromediterrani, de manera que s’afavoreixi la coordinació entre les diverses autoritats i agències estatals.

6) Demanar als estats membres de la UpM que realitzin les inversions necessàries amb l’objectiu que les universitats puguin dur a terme la tasca social que se’ls ha confiat: estimular la innovació, l’excel·lència i la complicitat amb la societat del seu entorn. En aquest sentit es fa necessari un compromís clar de la UpM i del FEMIP (Facility for Euro-Mediterranean Investment and Partnership) per finançar les reformes estructurals necessàries amb l’objectiu de permetre la modernització de la zona,  afavorir-ne la competitivitat  i’assolir un ensenyament de qualitat.

7) Constituir la cultura del control a posteriori i augmentar l’autonomia universitària com a eix vertebrador de les noves dinàmiques de la política universitària i de recerca dels estats membres de la UpM. Per avançar cap a un model de comparació entre totes les institucions universitàries, és indispensable retre comptes a posteriori.

 Els responsables dels centres d’ensenyament superior dels 43 països de la UpM

Aquest heptàleg es farà arribar als i les representants ministerials Euromed d’Educació Superior, Recerca i Innovació que es reuniran el proper octubre a Eslovènia. Cal veure amb esperança l’aprovació d’aquest heptàleg i la creació de l’EEESR sota l’impuls de la UpM, ja que des de la conferència de ministres  Euromed del 2007 (que va donar lloc a l’esmentada Declaració del Caire), els avenços cap a la creació d’aquest espai han estat molt febles, tan evident com que la qualitat en la recerca i en la docència és la millor garantia per a desenvolupament econòmic i social de la zona.

 El futur de la UpM

La Mediterrània, zona de marcades asimetries econòmiques, geopolítiques i socioculturals, ha estat una regió fecunda en iniciatives destinades a bastir marcs de cooperació i punts d’encontre, i la UpM es configura com una nova dimensió institucional adaptada a les seves necessitats. Amb empentes i rodolons, i no indiferent a la situació geopolíca que marquen els esdeveniments de l’Orient Mitjà, aquest organisme avança en el seu disseny i consolidació. Sobre el present i el futur de la UpM us recomano la lectura del darrer número (356, estiu 2010) de la publicació L’Europe en formation, editada pel Centre International de Formation Européenne, on la visió és, val a dir, d’un moderat optimisme.

Com dèiem al principi, el cor de la UpM són els seus sis projectes, ambiciosos i amb una vocació d’obtenir resultats tangibles, amb l’objectiu final de transformar radicalment el paisatge de la Mediterrània. En el cas dels àmbits que ens ocupa (universitats i recerca), de moment ja ha estat inaugurada la subseu de la Universitat Euromediterrània a Eslovènia (Piran, 9 de juny de 2008), mentre el Marroc s’ha compromès a acollir la subseu de la riba sud a la ciutat de Fes.  La doble capitalitat de la Universitat Euromediterrània pretén contribuir a donar ple sentit al concepte de diàleg entre cultures, gràcies a la inversió en noves capacitats humanes i intercanvis culturals.

A hores d’ara ja existeixen diversos programes de cooperació en en ensenyament superior: Tempus IV (adreçat a modernitzar l’ensenyament superior de les regions frontereres amb la UE, incloent l’àrea Mediterrània, i amb un abast 2007-2013) i Erasmus Mundus (un programa complementari que promou els intercanvis d’estudiants i professorat entre estats de la UE i altres estats, amb abast 2009-2013), en el marc del que es coneix com a Finestra de Cooperació Exterior. Una bona mostra del grau de cooperació en matèria de recerca que hi ha entre les dues ribes és el portal JOIN-MED, dissenyat des de la Direcció General de la Societat de la Informació de la Comissió Europea i adreçat a aconseguir partenariats de les dues ribes de la Mediterrània per fer recerca en l’àmbit de les TIC sota el paraigua del 7è Programa Marc.

Si bé a Barcelona es van tractar a bastament les qüestions de la promoció de la mobilitat acadèmica i la millora dels mecanismes de control de qualitat, encara resta camp per córrer pel que fa al reconeixement de titulacions i períodes d’estudi amb vista a la creació de titulacions comunes entre les institucions dels països europeus i mediterranis (hi ha un grup de treball en els camps de la medicina i el dret).

La propera cimera Euromediterrània que s’havia de celebrar el 5 de juny tindrà lloc finalment a Barcelona els dies 20 i 21 de novembre. Hi podria assistir el president nord-americà Barack Obama si tenen èxit els esforços que està desplegant la maquinària diplomàtica espanyola. Esperem que serveixi per rellançar la UpM i tots els projectes que impulsa, entre els quals el que afecta la construcció d’un espai euromediterrani en l’àmbit de les universitats i la recerca que és, ara per ara i sota el meu punt de vista, prioritari.

Mujeres de El Cairo: el millor cinema egipci arriba a Barcelona

Rètol que anunciava l’obra en el món àrab

Una versió cinematogràfica contemporània de Les mil i una nits? En aquesta producció egípcia, el director Yousry Nasrallah fa gala de l’estil compromès i incisiu del seu cinema per retratar amb audàcia la societat egípcia, atacar sense pietat la sempiterna corrupció política del país (“Una classe política podrida engendra una societat podrida”, diu un dels personatges) i denunciar l’opressió de la dona en el món àrab.

I ho fa tot utilitzant les convencions del cinema popular àrab tradicional i, alhora, l’estètica refinada (excel·lent la fotografia de Samir Bahsan) del dramatisme almodovarià més postmodern. Commovedor i combatiu, Nasrallah no s’està de construir la seva sàtira social sobre la base dels productes culturals autòctons (els colobrots de gran èxit a Egipte i exportats arreu del món àrab) per encarar-se de manera valenta amb temàtiques com ara l’avortament, les relacions sexuals, el masclisme més involucionista, la violència de gènere i, en definitiva, la preocupació per l’individu en una societat dictatorial i opressora.

Particularment destacable m’ha semblat el paper que desenvolupen les dones que protagonitzen la pel·lícula. Darrerament i a causa de la misogínia galopant de la societat egípcia, les dones en el cinema egipci tendeixen a fer de cònjuges fidelíssimes, mares i/o germanes sacrosantes… Objectes de desig que cal protegir i, òbviament, tapar, tutelades per la megaestrella masculina de torn. En el guió de Waheed Hamed els papers es permuten, i són els homes els qui esdevenen objectes de desig. I amb aquesta magistral inversió Hamed pretén que es visualitzi aquesta paradoxa: tot i que majoritàriament les llars egípcies depenen del treball de la dona, la societat pressiona per tal que cada cop es mostrin més submisses.

Mona Zakki fent de Mònica Terribas

L’obra té lloc a l’actual ciutat del Caire. Hebba (la impressionant Mona Zakki) i Adham (Mahmoud Hemeida) són una exitosa parella casada i vinculada  al periodisme. Ella és una estrella de la pantalla petita i presenta una mena de La nit al dia en versió egípcia en horari de màxima audiència, i amb un estil d’allò més punyent posa contra les cordes els líders governamentals sense miraments. El seu marit és un ferm candidat a dirigir un important rotatiu cairota, i des de dalt és avisat que el seu ascens corre perill si ella no modera la seva agressivitat.

El cas és que ella decideix canviar de terç i passa del periodisme polític al periodisme sociològic des d’un programa on entrevista dones que expliquen les seves vivències i les seves històries subversives (una mena de reality show). L’èxit és aclaparador, però tot i el canvi de format, inevitablement, la política tot ho amara… I el desenllaç és inevitable.

La pel·lícula compta amb l’aval del Premi del Públic del Festival dels Tres Continents i el fet que més de 600.000 persones l’hagin vista a Egipte, tot i la campanya en contra dels integristes, visiblement irritats pel tractament que fa de la condició femenina, l’amor i el sexe. De fet, aquest moviment radical està disposat fins i tot a prohibir Les mil i una nits, fet que ha portat els autors de la pel·lícula a homenatjar aquest tresor de la literatura universal titulant el film Ehky ya Sheherazade (Explica’m un conte, Xahrazad), que a Barcelona ha arribat amb el títol de Mujeres de El Cairo i un cartell anunciador visiblement diferent del de la versió en àrab.

I és que en aquests temps de xoc de civilitzacions i de prohibicionismes per motius varis, una pel·lícula com Mujeres de El Cairo ens ajuda a descobrir el problema des de l’arrel, i en aquest cas amb gran coneixement de causa ja que tant el director com el guionista viuen en aquest context. En aquest sentit, us recomano que completeu la lectura d’aquest article amb una visita al bloc d’Eva Gutiérrez Pardina (La poma daurada), on a banda d’una elaborada crítica trobareu un altre tràiler del film (subtitulat en castellà) i el cartell que promou la pel·lícula a l’Estat espanyol.

Una bona praxi sobre l’ús de Twitter i del web social en situacions d’emergència: els aiguats d’Al-Riyād

Després d’un temps d’inactivitat, torna La mà de Fàtima, i ho fem amb un debat: ha arribat el web social o web 2.0 al món àrab? En aquest article demostrarem com sí, i en alguns casos amb escreix.  A principis de maig la ciutat d’Al-Riyād, la capital d’Aràbia Saudita, va patir unes espectaculars inundacions, i la resposta que des de la xarxa va engegar el col·lectiu ciberactivista de la ciutat va contribuir a pal·liar-ne les conseqüències. En aquest cas concret, la utilització del web social (especialment de Twitter) va servir per ordenar el trànsit, demanar ajuda i, fins i tot, salvar vides.

Vaig ser coneixedor d’aquesta situació perquè, com  a estudiant àrab, sóc seguidor de comptes de twitter en aquesta llengua relacionats amb ús de les TIC i el web social. Com sigui que entre aquests comptes hi ha diverses persones que viuen a Al-Riyād, a principis de maig em va sorprendre la gran activitat que aquests twittaires i els seus seguidors desenvolupaven sobre el que semblava una situació de greu emergència climatològica.

Imatge de Khaled Al-Khamis. Font: Arab News.

  Imatge de Khaled Al-Khamis. Font: Arab News.

I és que a causa de la poca operativitat de les autoritats, centenars de twittaires es van organitzar per donar la màxima informació sobre les inundacions gràcies al hashtag o canal #riyadhrain. L’objectiu del voluntariat cibernauta era doble:  ajudar les persones  que demanaven ajut des de la xarxa perquè havien quedat bloquejades (i, per tant, salvar vides) i ordenar el trànsit.

L’eina Twubs informava sobre tots els tweets d’aquest canal (on es podien llegir els  missatges de les persones que havien quedat bloquejades o quins carrers eren intransitables) i la pàgina Riyadhrain.com (generada per un voluntari) feia de bloc, repositori de vídeos i imatges, i també permetia l’accés als tweets del canal #riyadhrain. Una petita empresa va habilitar un espai en el seu web basat en Google Maps que permetia completar sobre un mapa de la ciutat totes les vies i zones anegades (cosa que servia per saber quins carrers eren transitables i quins no i, per tant, ordenar el trànsit), marcant-les en color verd com mostra la següent imatge:

 Font: Arabcrunch.com

 Font: Arabcrunch.com 

Mitjançant aquest formulari les persones que havien quedat bloquejades podien demanar ajut (calia omplir els camps que demanaven en quin estat es trobaven, la ubicació i el nom), i les persones voluntàries podien donar suport a aquestes persones accedint al següent full de càlcul que recollia les peticions d’ajut. Altres possibilitats d’oferiment com a persones voluntàries eren un grup a Facebook i aquest formulari.

La blogosfera saudita, així com el repositori de vídeos Youtube, bullien aquells dies, i van ser molt útils per difondre la notícia, sobretot a causa de la manca d’informació per part dels canals oficials. Per ampliar coneixements sobre la situació viscuda a la capital saudita durant els aiguats d’Al-Riyād, recomano la lectura dels següents blocs:

  • Stranger in this Dunya: una blocaire britànica que viu a Al-Riyād ens explica en aquesta anotació i aquesta altra (en anglès) les seves vivències.
  • ArabCrunch.net: el seu editor, Gaith Saqer, ens mostra en aquesta anotació i sobretot en aquesta altra (una guia en anglès per a cibervoluntaris en cas d’emergències que resumeix molt bé la irrupció del web social en la crisi).
  • Saudi jeans: el periodista Ahmed al-Omran també va escriure un article de lectura molt recomanable. sobre la crisi.

En aquests tres blocs podreu veure imatges, vídeos i un resum de les principals eines emprades. El següent vídeo mostra imatges molt espectaculars:

L’important rotatiu Asharq Al-Awsat es va fer ressò del destacable paper desenvolupat pel web social durant l’emergència (podeu accedir a la traducció automatitzada de Google en català de l’article, un xic matussera però si més no dóna una idea del ressò del web social en aquest cas).

Es tracta d’una bona praxi d’ús del web social per combatre una situació d’emergència per una catàstrofe natural. A Catalunya, caldria valorar el paper desenvolupat per la ciberciutadania si es produïssin uns aiguats tan intensos. En el cas de la nevada del passat mes de març, la situació va ser seguida institucionalment a causa de la presència de la nostra Administració en el web social (mitjançant el compte de Twitter d’emergències i els canals #llum i #neucat).

La Generalitat continua intensificant la seva presència en el web social, com queda palès en l’article La Generalitat de Catalunya i el web social. Aquest fet, conjuntament amb la recent estrena de la pàgina L’aigua en temps real de l’Agència Catalana de l’Aigua i el Servei Meteorològic de Catalunya destinada a donar informaxió sobre l’estat de l’aigua a Catalunya, fan preveure que seria la Generalitat qui liderés  la resposta des del web social. En el cas d’Al-Riyād, l’absència total d’una resposta institucional des de la xarxa social va ser la que va provocar que fos la ciutadania qui s’hagués d’autoorganitzar per fer front a l’emergència.

Administració Obama: una nova etapa entre Orient i Occident?

Un dels discursos més importants de l’any 2009 va ser el que Barack Obama pronuncià al Caire el 4 de juny de l’any passat a la mil·lenària universitat d’Al-Azhar: Estic orgullós de fer-vos arribar els millors desigs del poble americà i una salutació de pau de les comunitats musulmanes del meu país: السلام عليكم (assalamu aleikum, la pau sigui amb vosaltres), deia el mandatari nord-americà al principi de l’al·locució.

Després del deteriorament continuat de la imatge dels EUA a la regió, l’aplaudit discurs d’Obama al Caire tenia per objectiu estendre la mà al món musulmà i a les societats àrabs, i manifestar un compromís robust en la resolució dels grans conflictes de la zona. Dedicarem aquesta anotació a repassar les claus d’aquell discurs i a analitzar, ara que ja han passat sis mesos, si s’han començat a materialitzar els objectius que destil·laven les paraules d’Obama.

El discurs: context i contingut

L’indret des d’on Obama pretenia acostar-se al món àrab no va ser triat a l’atzar. La universitat d’Al-Azhar va ser fundada l’any 975 por la dinastia fatimita d’Egipte, descendents de Fàtima, la filla menor del profeta Mahoma. Fàtima era coneguda com Az-Zahra (la brillant), i la universitat fou anomenada així en honor seu. És considerada la universitat del món mes antiga on s’han impartit coneixements de manera ininterrompuda, i Obama s’hi referí com a far del saber islàmic. Va ser l’Islam -diu Obama en el seu discurs-, des d’indrets com ara la Universitat d’Al-Azhar, el que va transmetre el saber durant molts segles, aplanant el camí del Renaixement i la Il·lustració a Europa. Va ser la innovació de les comunitats musulmanes el que va desenvolupar l’àlgebra, la brúixola i altres eines de navegació, el domini de l’escriptura i la impremta, la comprensió de com s’estenen les malalties i com es poden guarir. (…) I al llarg de la història, l’Islam ha demostrat amb fets i paraules les possibilitats de la tolerància religiosa i la igualtat racial.

Obama arriba a Pròxim Orient en un moment en què les enquestes revelen una gran popularitat del personatge, especialment entre el jovent, que veu el seu lideratge i capacitat de transformació amb esperança. Segons una enquesta duta a terme a sis estats de la regió (Egipte, Marroc, Jordània, Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units i Líban) poc abans del discurs d’Obama al Caire, el 60% de les persones entrevistades tenia una visió positiva o molt positiva del president Obama i un 13% tenia una visió neutral (si s’incloïa Egipte, el percentatge variava lleugerament: 45% tenien una visió positiva/molt positiva, i 28% neutral). Aquests elevats percentatges de popularitat eren molt superiors als obtinguts durant la presidència de George W. Bush.

A l’inici del seu discurs, Obama va fer una crida molt explícita a la reconciliació:

Mentre les nostres relacions vinguin determinades per les nostres diferències, estem donant poders als que sembren l’odi en comptes de la pau, als que promouen les guerres en comptes de la cooperació que podria ajudar als nostres pobles a assolir la justícia i la prosperitat. Ha d’acabar aquest cercle de sospites i discòrdies.

He vingut fins aquí per buscar una nova relació entre els Estats Units i els musulmans del món, que estigui basada en l’interès mutu i el mutu respecte; que estigui basada en la veritat que Amèrica i l’Islam no s’exclouen i no necessiten estar en competició. En canvi, coincideixen i comparteixen principis comuns, de justícia, progrés, tolerància i dignitat de les persones.

Pel discurs d’Obama van desfilar totes les qüestions geopolítiques que preocupen els habitants de la regió. N’he destacat alguns extractes:

Afganistan i Pakistan: La situació de l’Afganistan demostra els objectius d’Amèrica i la nostra necessitat de treballar conjuntament. (…)  Per això col·laborem en una coalició de 46 països i, malgrat els costos que té, el compromís d’Amèrica no es debilita. (…) També sabem que només el poder militar no resoldrà els problemes a Afganistan i el Pakistan. Per aquest motiu, tenim previst invertir 1.500 milions de dòlars anuals, al llarg dels propers cinc anys, per ajudar els pakistanesos a construir escoles i hospitals, carreteres i empreses, i centenars de milions per ajudar a les persones desplaçades. I també per aquesta raó aportarem més de 2.800 milions per ajudar els afganesos a desenvolupar la seva economia i proporcionar serveis dels quals depèn la població.

Iraq: Crec que el poble iraquià, al cap i a la fi, està millor sense la tirania de Saddam Hussein; tot i això, crec també que els esdeveniments de l’Iraq han recordat als Estats Units la necessitat d’utilitzar la diplomàcia i construir un consens internacional per resoldre els nostres problemes sempre que sigui possible. Podem recordar les paraules de Thomas Jefferson, que va afirmar: “confio que la nostra saviesa creixi amb el nostre poder i ens ensenyi que com menys utilitzem el nostre poder, més grans serem.”

Israel: Els forts llaços entre Estats Units i Israel són ben coneguts. Aquest vincle és inesgotable. Es basa en lligams culturals i històrics, i en el reconeixement que la aspiració a una pàtria jueva arrela en una història tràgica que no es pot negar.  El poble jueu va ser perseguit durant segles arreu del  món i l’antisemitisme europeu va culminar en un Holocaust sense precedents.  (…) Amenaçar Israel amb la destrucció, o repetir vils estereotips sobre els jueus, és una profunda equivocació, i només serveix per evocar a les ments dels israelians els records més dolorosos alhora que impedeix la pau que es mereix la població d’aquesta regió.

Palestina: D’altra banda, també és innegable que el poble palestí -musulmans i cristians- ha sofert en la seva cerca d’una pàtria. Durant més de seixanta anys han sofert el dolor de la deportació. Molts esperen en els camps de refugiats de Cisjordània, Gaza i els territoris veïns una vida de pau i seguretat que mai no han pogut viure. Suporten les humiliacions diàries, grans i petites, que comporta l’ocupació. Així que no deixem cap dubte al respecte: la situació del poble palestí és intolerable. Els Estats Units no menystindran la legítima aspiració palestina a la dignitat, les seves oportunitats i un Estat propi. (…) L’única solució és que les aspiracions d’ambdues parts siguin satisfetes a través de dos Estats, en els que tant israelians com palestins visquin en pau i seguretat.

Propostes per resoldre el conflicte entre Israel i Palestina: L’Autoritat Palestina ha de desenvolupar la seva capacitat de governar amb institucions que serveixin  les necessitats del seu poble. És cert que Hamàs té suport entre alguns palestins, però també té responsabilitats. Per exercir un paper en el compliment de les aspiracions dels palestins, i per unificar el poble palestí, Hamàs ha de posar fi a la violència, reconèixer acords anteriors i reconèixer el dret d’Israel a existir. Alhora, els israelians han de reconèixer que de la mateixa manera que no es pot negar el dret d’Israel a existir, tampoc no es pot negar el de Palestina. Els Estats Units no acceptaran la legitimitat del manteniment dels assentaments israelians. Aquestes construccions violen els acords anteriors i fan disminuir els esforços per assolir la pau. És hora que s’aturin aquests assentaments.

Iran: En comptes de seguir atrapats en el passat, he deixat clar als líders i al poble de l’Iran que el meu país està disposat a avançar. La qüestió ara no és en contra de què està Iran, sinó més aviat quin futur vol construir. Serà difícil superar dècades de desconfiança, però procedirem amb valor, rectitud i resolució. Hi haurà moltes qüestions per debatre entre els nostres dos països, i estem disposats a avançar sense precondicions sobre la base del respecte mutu.

I també va fer interessants apel·lacions a temàtiques relacionades amb els drets fonamentals i la dignitat de les persones:

Llibertat religiosa: La llibertat religiosa és fonamental per a la convivència entre els pobles. Hauríem de reflexionar sobre la manera de protegir-la. (…) En efecte, la fe hauria d’unir-nos. En aquest sentit, estem estudiant diversos projectes als Estats Units per unir cristians, musulmans i jueus. Per això agraïm els esforços com ara el Diàleg Interreligiós del rei saudita Abdul o el lideratge de Turquia a l’Aliança de Civilitzacions. Arreu del món podem convertir el diàleg en un servei interreligiós, de manera que els ponts entre els pobles condueixin a l’acció, ja sigui combatent la malària a l’Àfrica o aportant ajuda humanitària després d’un desastre natural.

Drets de les dones: Les nostres filles poden contribuir a la societat tant com els nostres fills, i la nostra prosperitat comuna avançarà si permetem a la humanitat -siguin homes o dones- assolir el màxim de les seves possibilitats. No crec que les dones hagin d’adoptar les mateixes decisions que els homes per ser iguals, i jo respecto les dones que escullen viure la seva vida segons cànons tradicionals. Hauria de ser únicament una decisió personal. Per aquesta raó, els Estats Units treballaran amb qualsevol país de majoria musulmana perquè s’estengui l’alfabetització entre les nenes i per ajudar les dones joves a aconseguir un treball mitjançant els microcrèdits que permeten a la gent realitzar els seus somnis.

Dret a l’educació: cap estratègia de desenvolupament pot estar basada només en el que produeix la terra, ni es pot sostenir mentre els joves estiguin a l’atur. (…) Hem de reconèixer que l’educació i la innovació seran la moneda de canvi del segle XXI, però en moltes comunitats musulmanes encara no s’inverteix prou en aquestes àrees. Jo mateix estic encoratjant aquestes inversions al meu país. I mentre en el passat els Estats Units han privilegiat el petroli i el gas en aquesta part del món, ara busquem un compromís més ampli. Ampliarem els programes d’intercanvi en educació, i augmentarem l’escolarització.

Desenvolupament econòmic: impulsaren una Cimera Empresarial per identificar com podem estrènyer els llaços entre els líders econòmics, les fundacions i l’empresariat social als Estats Units i a les comunitats musulmanes de tot el món. Pel que fa a la ciència i la tecnologia, crearem una nova fundació per donar suport al desenvolupament tecnològic en els països de majoria musulmana i ajudarem a transferir les idees al mercat per tal de crear llocs de treball. Obrirem centres de excel·lència científica a l’Àfrica, al Pròxim Orient i al sud-est asiàtic, i designarem nous enviats científics per col·laborar amb programes que desenvolupin noves fonts d’energia, creïn llocs de treball mediambientals, per a l’abastament d’aigua potable i permetin el creixement de nous cultius.

El president Obama acaba el seu discurs amb diverses cites de l’Alcorà, la Torà i la Bíblia, i una al·lusió directa a la recerca de la pau: Tots els pobles poden viure junts en pau. Sabem que aquesta és la visió de Déu. Ara, aquesta ha de ser la nostra tasca a la Terra. Moltes gràcies i que la pau de Déu sigui amb vosaltres.

En definitiva, un discurs emotiu, brillant i de lectura molt recomanable (versió anglesa/versió en castellà).

Les primeres valoracions

En un primer moment,  el discurs d’Obama al Caire va tenir una gran acollida tant al Pròxim Orient com a la resta de la comunitat internacional. Credibilitat, esperança, tarannà obert i dialogant… Un discurs d’aquella profunditat no podia deixar ningú indiferent, i de fet les paraules d’Obama reflectien una personalitat diferent que es podia traduir en un canvi de polítiques. Recordem que Obama aterra a Egipte amb el pes del feixuc bagatge que heretava d’una administració Bush tremendament impopular i que havia encès la demonització dels EUA a la regió.

En clau europea, l’exministre alemany d’Afers Exteriors Joschka Fischer publicava a The Guardian el dia 20 de juny un interessant article on entreveia una relació causa-efecte més que evident entre el discurs d’Obama i el resultat de les eleccions libaneses (on s’havien imposat els partits pro-occidentals als aliats de Hezbol·là) o la gran oposició ciutadana als resultats de les eleccions iranianes. Pel que fa al conflicte entre Israel i Palestina, per a Fischer Obama havia de pressionar Netanyahu i Hamàs per tal que comencessin a negociar (els darrers moviments de Netanyahu d’aproximació al Kadima de Tzipi Livni potser van en aquesta direcció).

Pocs dies més tard, un grup d’exdirigents europeus rellevants (de la talla de Massimo D’Allema, Lionel Jospin, Alain Juppé,Teresa Patricio Gouveïa, Chris Patten, Romano Prodi, Mary Robinson, Michel Rocard, Jorge Sampaio o Helmut Schmidt) signaven un manifest a Le Monde  en defensa de la nova política nord-americana a la regió i a favor d’implicar-hi activament la UE:

El discurs d’Obama al Caire és un discurs refundacional, inspirat i sincer que ha de tenir el suport de tots els que volen la pau al Pròxim Orient. Ens sembla evident que Europa ha d’ajudar al president nord-americà amb totes les seves forces per mantenir aquesta excel·lent iniciativa, malgrat els problemes que trobi pel camí emprès pels nostres socis dels EUA.

Sis mesos després: el pes de la real politik

Ara però, passem de les paraules als fets: en quin punt es trobem? Aquestes vacances he llegit a l’edició espanyola de Foreign Policy un article d’Andrew Albertson, director executiu del Project on Middle East Democracy (POMED) -un programa que assessora l’administració Obama-, que respon parcialment aquesta pregunta.

L’article porta per títol Jóvenes musulmanes, ¡ decepcionados?, la qual cosa ja ens indica per on aniran els trets. L’autor detecta decepció entre el jovent del Líban, Jordània i Egipte, que encara espera accions concretes pel que fa a obertura democràtica, llibertat religiosa, drets de la dona i ajut al desenvolupament tecnològic i l’educació. I aparentment tampoc no s’ha avançat excessivament en la congelació  de nous assentaments a Cisjordània, per exemple.

El jovent consultat detecta inacció per part de l’Administració nord-americana, especialment pel que fa referència a l’aprofundiment de la democràcia. Albertson fins i tot esmenta les pressions d’alguns líders autoritaris com Hosni Mubarak perquè la Casa Blanca no doni suport als grups de la societat civil en els seus països. I Obama sembla haver cedit: hi ha retalls considerables en els ajuts a la democràcia i la governança per als grups cívics que treballen en favor de la democràcia en el projecte de pressupostos per a l’exercici 2010 presentada al Congrés a principis de desembre (fins i tot, en el cas d’Egipte, només seran finançats els grups que comptin amb el vistiplau del govern egipci). Segons Albertson, ens trobem lluny, per tant, de la força de les paraules del discurs d’Obama al Caire, si més no de les que fan referència a l’aprofundiment democràtic.

Personalment, però, crec que això no vol dir que l’administració Obama no hagi posat fil a l’agulla en altres àmbits. En el discurs que va pronunciar la secretària d’estat Hillary Rodham Clinton a la cimera celebrada al Marroc el 3 de novembre, s’especifica a què destinarà el govern dels EUA uns recursos econòmics molt concrets per donar suport al Marroc, en clara sintonia amb el discurs d’Obama al Caire: desenvolupament empresarial, progrés científic i tecnològic, dret a l’educació, empoderament de la dona, proposta per a la pau a Pròxim Orient sobre la base de la creació de dos estats i suport a la societat civil. Que no és poc.

Citaré les paraules de Clinton pel que fa referència als drets de les dones per la seva rellevància:

Donem suport fermament a la crida feta en el Fòrum per al Futur de l’any passat per a la creació d’un institut regional sobre gènere que impulsi l’empoderament de les dones en tots els àmbits: polític, econòmic, educatiu, jurídic, social i cultural.

Quant al suport a la societat civil, aquest va ser el seu compromís, molt relacionat amb les noves tecnologies i la web 2.0:

Tractem de donar suport als esforços de la societat civil a escala mundial, perquè creiem que la societat civil contribueix a fer que les comunitats siguin més pròsperes i estables. Això ajuda a impulsar un creixement econòmic que beneficiï el major nombre de persones. I empeny les institucions polítiques a ser àgils i receptives amb les persones que atenen. Els Estats Units estan posant en marxa una iniciativa anomenada “Societat Civil 2.0”. Aquest esforç organitzat permetrà acostar les noves tecnologies a les organitzacions de la societat civil. Enviarem persones expertes en tecnologia digital i les comunicacions per donar formació sobre aquestes matèries.

En definitiva, lluny de quedar-se en un platònic món de les idees, els EUA estan treballant per materialitzar en projectes específics les grans línies marcades pel discurs d’Obama. Tot i això, és indubtable que portar les paraules d’Obama a la pràctica és un procés complex i ple de dificultats. Per exemple, algunes veus crítiques s’alcen per denunciar que, per tal d’impulsar els negocis a la regió, caldria atacar prioritàriament la decadència i la corrupció d’alguns governs de la zona, més que no pas convocar una cimera empresarial. Potser la solució seria apostar per actuacions específiques i, alhora, no bandejar de l’agenda política qüestions com ara l’aprofundiment democràtic o la llibertat religiosa, tot parant l’orella al que diuen els governs però també les entitats socials i civils de la zona.

El paper d’Europa

En relació amb la zona mediterrània i el Pròxim Orient, són nombrosos els punts en comú que hi ha entre Europa i els EUA: el compromís de lluitar per un procés de pau estable entre israelians i palestins, la por per l’agreujament del conflicte a l’Afganistan o a Irak o el neguit pel programa nuclear iranià. És evident que les administracions nord-americana i la UE han de col·laborar fermament en aquests àmbits.

En aquest sentit, estic plenament d’acord amb el que afirmen Ricard González i Eduard Soler i Lecha en un article publicat poc després del discurs d’Obama (Obama en el Cairo: la fuerza de las palabras):

Para Europa lo que suceda en el Mediterráneo y Oriente Medio es de especial importancia. Por razones de proximidad histórica y geográfica, por los flujos económicos y migratorios así como por el peso relativo de la población europea de origen árabe o islámico, Europa está especialmente concernida por la evolución de esta región. Además, desde las capitales europeas se es plenamente consciente de los efectos (positivos) que puede llegar a tener una nueva orientación en la política exterior estadounidense.   

No podem cometre l’error de menystenir la nova etapa oberta després del discurs d’Obama al Caire, ara fa mig any. Europa, especialment, s’ha d’erigir en un soci constructiu (si cal, crític) en aquest nou escenari de mà estesa al món musulmà. La presidència estatal de la Unió Europea (amb la important cimera euromediterrània que se celebrarà a Barcelona entre el 5 i el 7 de juny) i l’imminent nomenament del nou secretari de la Unió per la Mediterrània poden aplanar el camí per assolir aquest objectiu. Inxal·là.

Versió imprimible/descarregable de l’article